Història de la comarca

LA COMARCA DE L'ANOIA

GEOGRAFIA

L'Anoia és una comarca de Catalunya, situada als àmbits territorials del Penedès i les Comarques Centrals.

Limita al nord amb el Solsonès; a l'oest amb la Segarra, la Conca de Barberà i l'Alt Camp; al sud amb l'Alt Penedès, i a l'est amb el Baix Llobregat i el Bages.

La comarca actual difereix lleugerament de la considerada fins fa uns anys, resultat de la divisió comarcal de 1936 reformada el 1987.

Per una llei de gener de 1990, la Generalitat de Catalunya modifica els límits d'algunes comarques, entre les quals hi ha l'Anoia.

Es troba a la zona sud-oriental de la Depressió Central, i el lloc més alt de la comarca és Sant Jeronia 1.237 metres d'altitud, a Montserrat. Es troba als vessants dels rius Anoia i Llobregós.

El clima és de transició, entre el típic mediterrani i el més cru i irregular de la Depressió Central, amb influències continentals.

La pluviositat és de 450 mm/any, inferior a la del Penedès, però superior a la de la Segarra, amb illes pluviomètriques d’altitud com Montserrat, que aconsegueix els 700 mm/any a un extrem, i Calaf, que arriba als 600 mm/any a l’altre.

La temperatura mitjana a Igualada és de 14°C, amb màximes mitjanes entorn dels 31°C i mínimes mitjanes que a penes s’acosten a 0°C. A l’altiplà de Calaf la mitjana és de 9,8°C, amb freqüents glaçades, que arriben a setanta l’any, i predomini de boires.

La vegetació de l’Anoia és principalment mediterrània septentrional, poc humida i de matís ibèric continental.

PRESENTACIÓ DE LA COMARCA

L’Anoia sempre s’ha caracteritzat per ser un territori amb tres realitats geogràfiques i històriques amb personalitat pròpia, que sumades, han configurat l’actual comarca.

Una coneguda com la Conca d’Òdena, modelada en forma de cubeta, envoltada de muntanya baixa, amb cims emblemàtics com La Tossa (620m), el Puig Aguilera (626m) o els Mollons (440m) i creuada pel riu Anoia i les valls excavades pels seus afluents. Des de l’edat mitjana la ciutat d’Igualada, com a capital de Sotsvegueria, n’ha exercit una capitalitat indiscutible i n’ha estat el principal nucli de poblament.

Una segona àrea, ubicada més al nord i delimitada per la Serra de Rubió és l’Altiplà de Calaf, elevació que oscil·la entre els 500-800m. Presenta un clima més extrem, un paisatge plenament continental de secà i amb una forta essència segarrenca, i és que de fet n’és el bressol. En època romana, la vila dels Prats de Rei, coneguda com a Sigarra, exercia de capital d’aquesta rodalia. Una denominació que es va anar estenent fins a l’extrem de prestar-li el nom. Durant el període medieval va esdevenir Sotsvegueria. Més tard, i gràcies a la seva vocació comercial i industrial, la vila de Calaf li prengué el relleu d’aquesta capitalitat, El Turó dels Boixadors (863m), amb l’imponent castell al capdamunt, és el mirador excel·lent per divisar la Segarra Calafina.

I, per últim, una tercera àrea, meridional i penedesenca, establerta sobre els vessants de la Serralada Prelitoral (amb cims com el Puig Castellar, de 944m, o la Fembra Morta, de 768m), sobre les terres que baixen suaument cap al Penedès i cap al Llobregat, amb un paisatge més mediterrani i una climatologia menys rigorosa.

Essent Piera la vila que tradicionalment ha tingut més rellevància i pes demogràfic sobre aquest rodal. Aquesta àrea es connecta amb la Conca d’Òdena a través de dos passos històrics imprescindibles per a les comunicacions que uneixen el Principat amb el centre peninsular, són el Congost de Capellades i el Coll del Bruc.

HISTÒRIA DE LA COMARCA DE L’ANOIA

EDAT MITJANA

Des del segle VIII, les actuals terres anoienques, igual que bona part del país, estaven ocupades pels sarraïns. L’etimologia àrab d’algun topònim, com els de Calaf o Masquefa, en són un llegat.

A partir del segle IX, l’Imperi Carolingi va forjar al terç nord de l’actual Catalunya una zona de frontera per evitar l’expansió musulmana nord enllà. Diferents dinasties franques establertes en aquesta frontera per acomplir la missió defensiva van donar origen als comtats catalans encarregats de defensar-se de l’avenç musulmà primer i de reconquerint-lo després.

A principis del segle X els comtes catalans es van atrevir a creuar el Llobregat en direcció ponent, reconquerir-ne les terres i repoblar-les amb seguretat.

La reconquesta cristiana de l’actual Anoia es va articular per comtats diferents. Mentre el comtat d’Osona va impulsar la recuperació de la Conca d’Òdena i la Segarra, el comtat de Barcelona s’ocuparia de recuperar i consolidar l’àrea del Penedès.

Reconquerides aquestes terres, els comtats van bastir, a través d’acords de vassallatge amb la noblesa, una densa xarxa defensiva, amb torres de guaites i castells que van ser decisius per a defensar-se dels sarraïns.

L’àrea del Penedès pierenc sota el domini dels comtes de Barcelona va ser protegida amb els castells de la Guàrdia (al Bruc), Pierola, Fontanet (Piera) i Masquefa, tots del segle X. Els castells de Cabrera, la Ventosa i el Freixe protegien les incursions sarraïnes que podien arribar obligatòriament per la vall del riu Anoia.

L’estret de Capellades, que feia de partió entre els dominis recuperats per part del comtats de Barcelona amb els d’Osona, era vigilat per l’imponent Castell de Claramunt, un dels actuals emblemes comarcals. Un important punt defensiu que, juntament amb els castells de Castellolí, Òdena, Rubió, Jorba, Tous, Argençola, Contrast, Montbui i la Torre de Claramunt, encerclaven i defensaven la Conca d’Òdena, amb la ciutat d’Igualada al bell mig. Els castells d’Orpí, Miralles, Vilademàger, Roqueta i Queralt protegien l’accés a la Conca pel cantó de la vall de Carme i la Serra de Queralt.

A l’àrea segarrenca, els castells de la Manresana, Boixadors, Calonge, Calaf, Castellfollit, Mirambell, Segur i Veciana protegien el flanc ponenti de la Segarra.

L’alçament d’aquestes fortificacions va aportar seguretat al territori i va permetre l’alçament dels primers temples cristians, la majoria com a capelles dependents dels senyors dels castells així com la construcció dels primers masos i petits nuclis de població, sobretot a partir del segle XI.

L’Església també va participar de la reconquesta, cosa que li va permetre consolidar el seu poder amb l’obtenció de drets senyorials també sobre terres anoienques. El Monestir de Montserrat, el de Sant Cugat del Vallès, el de Sant Llorenç del Munt, el de Santes Creus o la Canònica de Santa Maria de Solsona hi van tenir un paper actiu.

En algunes ocasions l’establiment de quadres senyorials va ser la fórmula d’organització territorial de tipus feudal. El monestir nomenava un mas i la seva família com a cap de quadra, els quals s’encarregaven del cobrament de delmes i altres rentes en representació dels eclesiàstics, establerts majoritàriament als monestirs.

L’existència de castells amb el seu terme, i capelles que es van anar convertint en esglésies parroquials, van donar seguretat i estabilitat a la zona i van ser l’embrió de la majoria de municipis actuals. La major part del poblament es va fer a través de masos, unitat de poblament funcional per cultivar les terres acabades d’obtenir.

En paral·lel a aquest poblament agrari i dispers dels masos també van proliferar poblaments agrupats i compactes, que per seguretat es van protegir amb muralles, torres i portals, és el cas de les viles.

Era dins d’aquestes viles on va sorgir la vida comercial, menestral i manufacturera. Gràcies al favor reial en forma de privilegis, moltes d’elles van poder celebrar mercat i fins i tot tenien un call jueu.

Piera, Capellades, Calaf, Prats de Rei, Copons, Sant Marti Sesgueioles, Castellfollit de Riubregós i La Llacuna, tenien aquesta condició de vila i eren les poblacions més dinàmiques de l’Anoia medieval.

Igualada va rebre la consideració de ciutat al segle XIV quan el rei la va nomenar carrer de Barcelona, assolint els mateixos drets que tenia el cap i casal del comtat.

Amb la línia de reconquesta allunyada de terres anoienques, la bonança va arribar. En línies generals l’època medieval va ser un període d’expansió econòmica i demogràfica important.

L’agricultura va assolir cotes de cultiu mai vistes i els conreus, sobretot cereals, es va estendre per tota la comarca, que es va poblar de masos per tot arreu. L’horta només es reservava a les àrees properes al riu, o en petits bancals a la vora de rieres i torrents, amb l’ajuda de recs, basses i petites canalitzacions per dur-hi l’aigua.

L’existència del riu Anoia i d’algunes rieres abundants, com la de Carme, va permetre la proliferació d’alguna farga on es treballava el ferro i sobretot l’aparició de molins, ja fossin drapers, fariners i paperers. El primer molí de paper del país data de 1193 i és a Albarells, a Argençola,.

També van construir-se petites obres d’enginyeria hidràulica que van ajudar a dinamitzar la zona. A la riba igualadina de l’Anoia, ja al segle XII una canalització paral·lela al riu permetia regar més extensió d’horta, i a partir dels. XIV, va propiciar que blanquers i teixidors de llana s’hi instal·lessin, era el Rec.

La bonança econòmica va permetre avançar en arquitectura, que va anar transicionant des del primitiu i modest preromànic dels inicis (s.IX-X) a l’alçament de temples d’estil romànic purs molt ben aconseguits, com les esglésies de Santa Maria del Priorat, Santa Maria de la Tossa de Montbui, Sant Pere de Boixadors o Santa Maria de la Sala (totes dels segles XI-XII) fins a l’assoliment del gòtic com a estil de bandera a partir del segle XIII, com ho demostra Santa Maria de Rubió, Santa Maria de Piera o Santa Càndia, a Orpí.

El gòtic va traspassar l’arquitectura i es va estendre a l’escultura en forma d’elements decoratius com rosasses, vitralls, talles, sepulcres, etc. Una munió de creus de terme gòtiques s’alcen per la comarca: Jorba, Miralles, Prats de Rei o La Llacuna.

Tota aquesta bonança es va tòrcer sobtadament a partir de mitjan segle XIV amb l’arribada de la pesta bubònica, una malaltia infecciosa que va reduir bruscament la població i va suposar una sacsejada econòmica d’abat europeu.

Moltes viles van quedar mig buides i moltes cases de pagès abandonades, conegudes com a masos rònecs. L’agricultura va patir un retrocés, les àrees cultivades van minvar i el bosc es va tornar a apoderar de moltes extensions.

Havia arribat una crisi de la qual costaria molt sortir-ne.

EDAT MODERNA

L’arribada d’aquesta nova era va coincidir amb un període de decadència motivat per les pestes baixmedievals i el consegüent estancament econòmic i demogràfic. La recuperació va ser molt lenta.

Poc a poc es detecta com els masos supervivents a les pestes van agregant-se els masos rònecs abandonats feia segles, cosa que els va permetre dotar-se d’unes majors extensions rústiques que els permetia encarar els nous temps amb millors condicions.

Sembla que el pas del camí ral d’Aragó per la comarca, seguint la secular ruta que connectava el centre de la península amb el Mediterrani, així com les corones d’Aragó i el Principat amb Castella, va servir d’impuls per una incipient reactivació econòmica de la comarca.

Entre els segles XV i XVII es detecta un certa recuperació econòmica motivada sobretot pel trànsit entorn d’aquesta via i prolifera l’establiment d’hostals i punts d’hostes al llarg del camí Ral, a Montmaneu, Santa Maria del Camí, la Font de la Reina o Vallbona d’Anoia.

Es detecta com en molts municipis de població disseminada la població creix poc a poc gràcies a la creació de nous poblaments agrupats i arrenglerats al voltant del camí Ral, és el cas de la creació de la vila de Masquefa o del barri dels Hostalets, a Pierola, amb presència d’activitat hostalera.

També es dona el fet que neixen pobles o llogarets de bell nou a tocar del camí Ral, com és el cas de Vilanova del Camí o de la Beguda Alta.

Igualada també ha hagut d’ampliar el seu recinte emmurallat per protegir el creixement de la ciutat i apareixien els primers ravals extramurs, Soldevila i Capdevila, agrupats a redós dels dos portals principals de la muralla, al peu del camí Ral.

El recinte fortificat de la vila de Piera també queda petit i al peu del camí Ral prolifera el Raval Sobirà, ubicat més enllà del Portal d’en Selva, el portal nord de la muralla de la vila.

Són símptomes de la petita recuperació del moment.

El transport de paper generat als molins paperers de la comarca també ajudarà a dinamitzar la zona i a exportar-lo en totes direccions a través dels transitats camins que travessen la comarca.

POBLACIÓ I ACTIVITAT ECONÒMICA

La seva capital i ciutat més poblada és Igualada. Aquesta és travessada pel riu Anoia principalment a través de l'anomenat barri del Rec.

Amb una població de 120.738 habitants (2019), és la tercera comarca més poblada del centre del país.

Més de la meitat de la seva població viu al centre i al sud, la zona de la conca d'Òdena, i en canvi, la zona septentrional és la més despoblada i muntanyosa, en l'àrea coneguda com a Alta Anoia, on a tot estirar hi viuen unes 6.000 persones.

Els conreus ocupen el 34% (29.526 ha el 1999) de la superfície comarcal. Hi predomina el secà: cereals (21.231 ha), vinya (3.286 ha), ametllers (727 ha) i olivera (460 ha), i també tenen una certa presència e n l’agricultura comarcal el farratge (449 ha) i els conreus industrials (505 ha).

Es poden distingir dues zones clarament diferenciades de conreus:

• La zona de la calma de Calaf, molt més lligada a la comarca de la Segarra, dedicada exclusivament als cereals (blat, ordi),
• La zona de la conca d’Òdena, on és tradicional la trilogia mediterrània (cereals, oliveres i vinya).

El règim de les explotacions agràries predominant és la propietat.

En les activitats ramaderes es destaquen les granges d’aviram (608.260 caps el 1999) i de porcí (96.873 caps), a més del bestiar boví (7.141 caps) i l’oví (16.674 caps).

La indústria, el sector més important de la comarca, és documentada des de molt antic a les vores de l’Anoia i els seus afluents més importants, en els quals apareixen molins des de l’inici de la Reconquesta.

• La indústria tèxtil (principalment gèneres de punt i pell) és la branca del sector secundari més important a la comarca. Malgrat que des del 1981 la comarca acusés amb força la crisi, general a tot Catalunya (de la qual derivà una forta disminució dels ocupats, sobretot en els subsectors tèxtil i de la pell), des del 1984 s’inicià una tímida recuperació, si bé cal notar que globalment el sector perd pes en favor dels serveis.
• Tradicionalment, la ciutat d’Igualada concentrà la producció de les pells adobades.
• Segueixen en importància les indústries mecàniques, les foneries i les bòbiles.
• A les localitats del congost de Capellades (Carme, la Torre de Claramunt i la Pobla de Claramunt, Capellades) hi ha establert un important nucli paperer.
• És característic l’aprofitament de les guixeres, sobretot als voltants d’Igualada. A més del guix, hom extreu calç i fabrica ciment.
• També és produïda ceràmicairajoleriaen diverses localitats i hom extreu lignits intermitentment als altiplans de l’inici de la vall de l’Anoia.
• Cal destacar, també, els sectors agroalimentari, de la construcció, la decoració i la restauració de mobles.
• El gran mercat comarcal se centra a Igualada i, amb menor intensitat, persisteix el de Calaf, que estén la seva influència a la perifèria i havia tingut una gran consideració per la Segarra. Als confins amb el Penedès, hi ha un petit mercat a Capellades.

Travessa la comarca la ruta mil·lenària de Barcelona a Lleida, que en temps més recents es convertí en la N-II i actualment és autovia. Una xarxa d’altres carreteres conflueix radialment a Igualada.

Els Ferrocarrils de la Generalitat, inaugurats l’any 1983, uneixen Igualada amb Martorell i Barcelona, mentre que la línia de RENFE de Barcelona a Lleida passa per Calaf.